¡De la fiesta mayor a la montaña!

Nawa Barsha ko Shuvakamana!

No no! No es que me hayan entrado el blog o haya escrito sin mirar que ponía... Es que tenía tan desactualitzado la página, que hemos entrada en un nuevo año nepalí (el 2071 en su calendario) y no había hecho ninguna referencia! El tiempo no para, y a todo,s como si de un tetris se tratara, nos pasa que hemos de procurar colocar las fichas de manera que cada dia consigamos el éxito de salvar la pantalla. Pero esto no significa que dejemos de ponernos las bambas... Vamos a ver como va el reto! Tu que, te animas? Ya sabes, puedes colaborar y #CorreAmbElCorSincer  o lo que es lo mismo, ¡corre con el corazón sincero!

Ya hace dos domingos participé, en la que es para mi (permitidme la hipérbole) la fiesta mayor del deporte popular en nuestra casa. Si algo define esta carrera es el color. Color en las camisetas, color en las caras, en un circuito (el real) que no deja a nadie indiferente... Y es que ya se sabe que en la "Maratón" , como se conoce coloquialmente (y con cierta ironía) a esta matinal, todo se vale! Este año nos juntamos 72.426 almas para correr una única prueba (sumando unas 2.108.050 en las 36 ediciones que ya almacena esta histórica carrera), ¿aún no sabéis cual es? Venga, unas últimas pistas, es la mayor carrera de Europa en número de participantes y la segunda en el mundo, y una de las pocas en nuestro país donde hay tantas chicas como chicos.

¡Si! ¡Distéis con ella! No es otra, que la cursa del Corte Inglés, una carrera querida y odiada por los autodenominados runners, pero que creo que hay que hacer al menos una vez a la vida para vivir el ambiente único que se respira. Es mi octava participación, séptima sobre este recorrido. Creo que podría hacerlo con los ojos cerrados, pero mejor abiertos, hay un montón de recuerdos en ella! El primer "momentazo" se produce antes de la salida, viendo como plaça Catalunya, el epicentro de Barcelona ha sido tomada por nosotros por un día y te reúnes con quienes disfrutas de esta locura llamada correr. De hecho fue aquí, ya va haciendo unos años, donde por primera vez posé como parte de los Masques de Sant Andreu.

Esta vez no tenía el objetivo que buscaría en los 10 kilómetros hasta el final, y la decisión fue... ¡que caray! ¡Vamos a correrla más rápida que nunca! Por tanto, el objetivo era bajar de los 43 minutos pelados, ambicioso (para mí) después de una semana dándole caña en los entrenamientos. Y es que ya estoy inmerso en la parte más divertida y más cañera del plan para uno de los grandes objetivos deportivos del reto, la Media de la Parcelaria. Y más teniendo en cuenta que aquí nunca calentamos como deberíamos, pero es que nos gustan demasiado los encuentros previos, y en eso si que esta carrera no tiene rival!

La familia masca!

Las buenas vibraciones continúan en el cajón de salida (los corredores con chip a los que se les presupone mayor velocidad tienen prioridad en la salida), siempre me impresiona levantar la mirada ¡y ver el gentío que viene detrás! Aquí si te despistas te pasan literalmente por encima! Y se disfruta aunque salgas desde detrás! El primer momento en que realmente pensamos que hoy también hemos venido a correr es en la cuenta atrás, vale la pena ir con cuidado para evitar problemas en el inicio. Aunque debo decir que hay que aplaudir a la organización, que ha conseguido que los caminantes/corredores que se incorporaban con la carrera empezada (poniéndose en peligro a ellos mismos y a los que les rodean), se reduzca a la mínima expressión. 

Así hemos podido correr de verdad desde el inicio, pasando el km1 en 3:44. ¡Bien! Esto tiene buena pinta, con buena compañía, el presi del club, que hacía doblete ese fin de semana, como el mismo dice ni uno fino, ni uno... Igual que pretende ser este reto, y como es el trabajo de Família d'Hetauda, procuramos ser constantes pasando los siguientes km's en 3:46 i 3:49.  En plaça Espanaya nos encontramos con una gran sorpresa, los ánimos de Pablo de la Asociación Ciclista Monsieur Massó (no hay que perder de vista a estos chicos) con la bici claro! Perfecto, porqué justo aquí comienza la carrera señoras y señores! Somos a los pies de Montjuic y subiremos hasta el Estadi Olímpic... dos veces!  

¿Quién dice qué la cursa no tiene un color especial?

Si ya habéis corrido aquí ya conoceréis esta "jugarreta" que le da aún más mérito a llegar a la cima y los que no... ¡ya estáis avisados! Pese ir en tendencia positiva e ir recuperando posiciones (¡vamos Javi engánchate!), no voy todo lo fluído que querría durante este tramo, y veo como Víctor se me va poco a poco, parece que el efecto #postmarató empieza a hacer efecto, ¡estás fuerte! Los kms pasan más lentamente: 4:06-4:19-4:30... Pasamos el primer avituallamiento (el cuál podría estar mejor indicado, teniendo en cuenta el volumen de gente que participa) y finalmente llegamos a la puerta de la Maratón (la de verdad, la de los Juegos Olímpicos) ¡y en nada pisando el tartán! Sin duda es otro de los momentos #gallinadepiel de la matinal, no me cansaría de correr aquí!

Aunque solo daremos una vuelta... Salimos con las pilas cargadas, encaramos la última cuesta (que puñetera es si antes no hemos guardado!), cogemos agua en el segundo avituallamiento ¡y nos lanzamos sin frenos montaña abajo! Porqué esta vez si, aún y no ser un gran bajador (especialmente en asfalto) voy recuperando y veo que podré apretar en los 3kms planos finales. ¡Y con dos camisetas lilas en el horitzonte! Toni, compañero de entrenos mañaneros (¡que gustazo!), demostró lo fuerte que está (la semana anterior había hecho mejor sénior en Gracia, #BravoBravoBravo!). Saliendo como un cohete regula genial y recuperarle tiempo cuesta horrores...

¡Hecho! ¡Así gusta acabar!

Los kms vuelven a caer rápidamente 3:43-3:46-3:49... En buena compañía, con la sexta clasificada femenina durante un puñado de metros, un placer haberte conocido después en persona Enka! Dejo atrás la señal del km10 y comienzo el progresivo de carrer Pelai, donde un año más recibimos los ánimos de la animadora (gracias, y no solo por hoy, ¡sino por todos los días!). Las posiciones van cayendo y antes de encarar la contrameta paso a la quinta mujer más cerca que nunca los compañeros...Pero está claro que hoy ellos han sido mejores. Y que alegría, porqué ambos tienen mucho mérito!

Así que nos olvidamos de la entrada #FentUnNinja y activamos el modo #FentUnFandes! Sin perder ojo del crono en meta para corroborar que el objetivo ha caído, 42 minutos i 52 segundos de tiempo real, ¡si! Y ya tras la línia departiendo tranquilamente, conociendo sensaciones, felicitando... Y es que no hay que olvidar, que en las carreras como en la vida, todos somos campeonas y campeones, ¡la cuestión es hacerlo! Para los que aún no habíamos tenido suficiente, bevemos un poco de agua y para casa trotando, si nunca me dejo la t-10 y he de ir al centro ya sé que en menos de media hora me  planto!

Lo tenemos claro, ¡la MonteStacano se #CorreAmbElCorSincer!

Y es que hemos acabado (bien, de hecho estamos en ello) con la época de hacer km's, unos 50 por semana, en máximo de tres salidas semanales (no hay tiempo para más!). De los entrenamientos recientes destaco el que hice con David, por varios motivos. El primero porqué sabes que es un plaer hacerlos juntos, cuando tengas más tiempo ¡me estarás apretando de nuevo! Y también porqué hicimos buena montaña, en concreto reconocimos el recorrido de la MonteStacano, para él su segunda carrera de montaña y el debut para mi. Genial el entrenamiento que nos prepararon la gente de la Joventut Atlètica Montcada, que buena pinta tiene...

Y es que los rojo-y-verde han montado una carrera espectacular, que tiene de todo, por algo será que las inscripciones se han cerrado con antelación. Serralada de la Marina pura y dura, con tramos de pista y otros de caminos estrechos en los que ir con cuidado, ¡pero donde se disfruta como un niño! 15,4km en total con 650m de desnivel positivo (y ya se sabe, todo lo que sube, también baja, con salida y llegada en el centro de Montcada), la incógnita es, ¿cómo vamos a encararla? Una cosa está clara, ¡vamos a disfrutar mucho! Además de estar muy bien acompañado... ¡Qué llegue ya! ¡Tengo ganas de esas subidas que te hacen caminar!

¡Y tan cierto!

Aunque la compañía también la encuentras en el día a día, y eso hace que todo sea más ameno. Y es que "el placer de compartir es el que le da sentido a la palabra tener" más si esta es buena o sorpresa, ¡no digamos ya cuando suceden ambas a la vez! En una de las últimas salidas me tocaba posiblemente uno de los días más duros del reto pero al mismo tiempo de los que te deja la mejor sensación porqué te hace sentir fuerte, sobretodo mentalmente. Eran 15kms a un ritmo exigente, 10-15s por encima del tiempo que quiero llevar en la media. ¿Dónde hacerlo? Porqué en ciudad es difícil mantener un ritmo constante... El lugar elegido fue el Parc Fluvial del Besós, donde puedes escoger hierba o asfalto para correr, tienes la distancia marcada y motivaciones como la de la foto anterior.

Para hacerlo con mayor tranquilidad contaba con una liebre shadow, Miquel, que va en bici para volver más fuerte que nunca... Pensando aún en el fresquito que hemos dejado atrás, calculé mal y el entrenamiento "se fue al carajo" a punto de llegar al km11. Pero no fue el final, ¡sino el inicio de lo mejor! Gracias a la compañía del aiguatero (¡gracias otra vez!) i de Toni (¡primera sorpresa!) fui recuperando sensaciones. En esas, veo como me pasa un corredor que empieza sus séries y me digo... Somos masques, ¿no? ¡Pues al lío! Me engancho, me pongo a su altura y le digo "Vamos, ¡que el ritmo no pare!".

Serà un honor duur-lo!

De esta forma los 4kms y poco que se quedaban en la mochila se reconvirtieron en unas improvisadas séries de 500 a menos de 3'30/k, ¡me encanta! Sobretot por el hecho de encontrarme con un desconocido y marcarte un regalo con este buen rollo. Espero que nos reencontremos pronto, y si por alguna de aquellas casualidades lees este blog, que sepas que vas por el buen camino para el objectivo que preparas, ¡felicidades! Y hablando de objectivos, a nivel de corredor, ¿qué nos queda por delante en este reto? Pues ahí va el calendario previsto (¡cómo me gusta!) que exceptuando fuerzas mayores correré de aquí a Julio:

27 Abril: II MonteStacano, 15.4km de montaña, Montcada i Reixach

25 Mayo: I La Parcelària, Media Maratón de asfalto, La Vall de'n Vas

14 Junio: I Cursa dels Cellers, Media Maratón de montaña, Cabrera d'Anoia

28 Junio: XVII Cursa de Premià, 10km asfalto, Premià de Mar

19 Julio: XXXIII Festa Major Òrrius, 10km mixto, Òrrius

Por cierto, que ya tengo el dorsal para lucir todos estos días, ¡es el que os mostraba unas línias más arriba! Gracias Adrià, ha quedat genial, seguro que con él correré más rápido todavía! Atención, porqué tu también puedes, #CorreAmbElCorSincer, todos aquellos que colaboréis con el reto tendréis vuestro propio dorsal personalitzado. ¿Te gusta? ¡Yo tengo ganas de dártelo! Gracies por colaborar, ya llevamos una cuarta parte de lo previsto (175 euros) y queremos seguir sumando! Yo sigo camino de mis 700... ¡kilómetros! Recordad que iréis conociendo más sobre la ONGD Família d'Hetauda en esta página, y sobretodo en su web. Por cierto, desde aquí felicitarlos por acabar las obras de su Residencia Shree Shanti, la cual les servirá para seguir adelante con sus múltiples proyectos. 

¡Felicidades! Que no decaiga nunca vuestra energía!

De la Festa Major a la Muntanya!

Nawa Barsha ko Shuvakamana!

No no! No és que m'hagin entrat al bloc o hagi escrit sense mirar que posava... És que tenia tan desactualitzat el blog, que hem entrat en un nou any nepalí (el 2071 en el seu calendari) i ni tan sols n'havia fet menció! El temps no para, i a tots com si es tractés d'un tetris, ens passa que hem de buscar com col·locar les fitxes per arribar cada dia a l'èxit de salvar la pantalla. Però això no significa que deixem de posar-nos les bambes... Anem a veure com va el repte! I tu que, t'hi animes? Ja saps, hi pots col·laborar i #CorreAmbElCorSincer!

Ja fa dos diumenges vaig participar, en la que per mi és (permeteu-me la hipèrbole) la festa major de l'esport popular a casa nostra. Si quelcom defineix aquesta cursa és el color. Color en les samarretes, color en les cares, en un circuit (el real) que tampoc deixa indiferent... I és que ja se sap que en la "Maratón" tot s'hi val! Aquest any ens vam aplegar 72.426 ànimes (sumant unes 2.108.050 en les 36 edicions que ja duu aquesta històrica cursa), encara no sabeu quina és?

Si! La cursa del Corte Inglés! És la meva vuitena participació, setena sobre aquest recorregut. Crec que el faria amb els ulls tancats, però millor tenir-los ben oberts, perquè hi ha un munt de records arreu! Un d'aquests "momentazos" es produeix abans de la sortida, quan veus com l'epicentre de la Barcelona està presa pels corredors per un dia i et reuneixes amb la colla amb qui disfrutes d'aquesta bogeria de córrer. De fet, aquí, ja va fent uns anys, va ser la primera vegada que vaig posar com a part dels Masques de Sant Andreu.

Aquesta vegada no vaig decidir l'objectiu que buscaria en els 10 kilòmetres fins al final, i el pensament fou... que carai! Procurarem fer-ho millor que mai! Per tant, baixar dels 43 minuts, ambiciós (per mi) després d'una setmana fotent-li tralla als entrenaments. I és que ja estic immers en la part més divertida i més canyera del pla pel un dels grans objectius esportius del repte, la Mitja de la Parcelària. I més tenint en compte que aquí mai escalfem com cal, però és que ens agraden massa les trobades i les xerrades prèvies, i en això si que aquesta cursa no té rival!

La família masca!

Les bones vibracions continuen en el calaix de sortida, sempre m'impressiona aixecar la vista i veure la gentada que tens darrera! Aquí no et pots despistar... O et passen literalment per sobre! I com es disfruta també des dels darrers llocs! El primer moment en que realment pensem en que avui també hem vingut a córrer és en el compte enrere, val la pena parar atenció per evitar problemes en els primers kms. Encara que en aquest punt, val la pena aplaudir a l'organització, que ha aconseguit que els caminants/corredors que s'incorporaven a l'inici (posant-se en perill a ells mateixos i als qui els rodegen), es redueixi a la mínima expressió. 

Aquest any s'ha pogut córrer de veritat des de l'inici, passant el km1 en 3:44. Bé bé bé! Això té bona pinta, i amb bona companyia, el presi del club, que fa doblet aquest cap de setmana, ja ho diu ell ni un de fi... Igual que pretén ser aquest repte , i com és la feina que realitzen a Família d'Hetauda, procurem ser constants passant els següents km's en 3:46 i 3:49.  I em trobo amb una gran sorpresa a plaça Espanaya amb ànims del Pablo de l'Asociación Ciclista Monsieur Massó, amb bici és clar! Perfecte, perquè just aquí comença la cursa senyores i senyors! Som als peus de Montjuic i pujarem fins a l'Estadi Olímpic... dues vegades!  

Qui diu què la cursa no té un color especial?

Si ja l'heu feta sabreu d'aquesta "jugadeta" que li dona encara més mèrit a fer cim i si encara no heu debutat ja esteu avisats! Malgrat anar en tendència positiva i anar recuperant posicions, no vaig tot el fluïd que voldria durant aquest tram, i veig com el Victor se m'escapa poc a poc, sembla que l'efecte #postmarató fa efecte, segueixes molt fort! Els kms passen ara més lentament: 4:06-4:19-4:30... Passem el primer avituallament (que podria estar millor indicat, sobretot tenint en compte el volum de gent que hi participa) i finalment arribem a la porta de la Marató (la de veritat, la dels Jocs Olímpics) i tot seguit trepitjant el tartà! Fem-ho en la posició que ho fem sens un dubte és un altre dels moments #gallinadepiel de la matinal, no em cansaria de córrer aquí!

Encara que sols en fem una volta... Sortim amb piles carregades, encarem la darrera pujadeta (que punyetera és si abans hem apretat massa!), agafem aigua en el segon avituallament i ens llencem a la baixada sense frens! Perquè aquest cop si, malgrat no ser un gran baixador (especialment en asfalt) em noto recuperat i veig que podré apretar en els 3kms plans finals. I amb dos samarretes masques a l'horitzó! I és que el Toni, company d'entrenaments matinals (gustàs!), va demostrar que fort que està (la setmana anterior havia fet millor sènior a Gràcia, #BravoBravoBravo!). Sortint com un cohet regula i recuperar-li temps costa horrors...

Fet! Així dona gust acabar!

Els kms tornen a caure ràpidament 3:43-3:46-3:49... En bona companyia, amb la sisena classificada femenina durant un grapat de metres, un plaer haver-te conegut després en persona Enka! Deixò endarrera la senyal km10 i començo el progressiu de carrer Pelai, on un any més rebem els ànims de l'animadora (gràcies, i no només per avui, sino per tots els dies!)! Les posicions van caient i abans d'encarar la contrameta passo a la cinquena dona i veig més a prop que mai els companys...Però està clar que avui ells han estat millors. I quina alegria, perquè tots dos tenen molt de mèrit!

Així que ens oblidem de l'entrada #FentUnNinja i activem el mode #FentUnFandes! Fent una ullada al cronòmetre de meta per corroborar que l'objectiu ha caigut, 42 minuts i 52 segons de temps real, si! I ja a plaça Catalunya parlar tranquilament, conèixer sensacions, felicitar... I és que no ens oblidem, a la cursa com en la vida, tots som campiones i campions, la qüestió és procurar-ho! Això si, pels que no n'havíem tingut prou, bevem un xic d'aigua i tornar cap a casa trotant, si mai em deixo la t-10 i he d'anar al centre ja sé que en menys de mitja hora m'hi planto!

Ho tenim clar, la MonteStacano es #CorreAmbElCorSincer!

I és que hem acabat (bé, de fet continuarem unes poques setmanes més) amb l'época de fer km's, uns 50 per setmana, en màxim de tres sortides setmanals (no hi ha temps per més!). Dels entrenaments recents destaco el que vaig fer amb el David, per vàries raons. La primera perquè saps que és un plaer fer-los plegats i perquè quan tinguis una mica més de temps em tornaràs a apretar! I després perquè vam anar a fer muntanya!, en concret vam anar a fer el reconeixement de la MonteStacano, per ell serà la seva segona cursa de muntanya i per mi el debut. Estic que no puc de les ganes! I més després de fer l'entrenament amb la gent de la Joventut Atlètica Montcada.

I és que els vermell-i-verd han muntat una cursa collonuda, que té de tot, per alguna cosa serà que s'han acabat les places amb antelació. Serralada de la Marina pura i dura, amb trams de pista i altres de corriols on cal parar compte però es disfruta com un nen! 15,4km de recorregut amb uns 650m de desnivell positiu (i ja se sap que tot el que puja baixa, doncs la sortida i l'arribada son al centre de Montcada), l'incògnita és, com l'encararem? El que si que tinc clar és una cosa, que disfrutarem molt! A més d'estar molt ben acompanyat... És sols pensar-hi i se'm posen les dents llargues! Fins i tot de les pujades que et fan caminar i cap amunt!

Ben cert!

Encara que la companyia també la trobes en el dia a dia, i això fa que tot sigui més amé. I és que "el plaer de compartir és el que li dóna significat a la paraula tenir" més si aquesta és bona o sorpresa, ja no diguem quan succeixen totes dues a la vegada! En una de les darreres sortides em tocava possiblement un dels dies més durs del repte però que alhora et deixa millor sensació perquè et fa sentir fort, sobretot mentalment. Eren 15kms a un ritme exigent, 10-15s per sobre del ritme que vull dir a la mitja. I on fer-ho? Perquè a la ciutat és difícil mantenir un ritme constant... El lloc elegit fou el Parc Fluvial del Besós, on pots triar gespa o asfalta per córrer, tens la distància marcada i motivacions com la de la fotografia anterior.

Per fer-ho amb major tranquilitat comptava amb una llebre shadow, el Miquel, que va en bici per tornar més fort que mai... Pensant encara en la fresqueta que acabem de deixar, vaig calcular malament i l'entrenament se'n va anar a fer estralls a punt d'arribar al km11... Però aquí tot just va començar el millor! Gràcies a la companyia de l'aiguader (gràcies de nou!) i del Toni (primera sorpresa!) vaig anar recuperant sensacions. Veig com em passa un corredor que comença les seves sèries i em dic... Som masques, no? Doncs som-hi amb ell! Em poso a la seva alçada i li dic "Vamos, ¡que el ritmo no pare!".

Serà un honor duur-lo!

D'aquesta manera els 4kms i escaig que s'havien quedat a la motxila es converteixen en unes improvitzades sèries de 500 a menys de 3'30/k, m'encanta! Sobretot pel fet de trobar-te amb un desconegut i marcar-te un regal amb aquest bon rotllo. Espero que ens retrobem aviat, i si per una d'aquelles casualitats llegeixes aquest blog, que sàpigues que vas pel bon camí per l'objectiu que estàs preparant , felicitats! I parlant d'objectius, a nivell de corredor, què ens queda per endavant en aquest repte? Ja tenim el calendari que exceptuant força major correré d'aquí a Juliol:

27 Abril: II MonteStacano, 15.4km de muntanya

25 Maig: I La Parcelària, Mitja Marató asfalt

14 Juny: I Cursa dels Cellers, Mitja Marató de muntanya

28 Juny: XVII Cursa de Premià, 10km asfalt

19 Juliol: XXXIII Festa Major Òrrius, 10km mixt

Per cert, que ja tinc el dorsal per lluir tots aquests dies, és el que us mostrava unes línies amunt! Gràcies Adrià, ha quedat genial, segur que amb ell correré més ràpid encara! I atenció, perquè tu també pots, #CorreAmbElCorSincer, tot aquell que col·labori amb el repte tindrà el seu propi dorsal personalitzat. T'agrada? Jo tinc ganes de donar-te'l! Gràcies per col·laborar, ja portem una quarta part del previst (175 euros) i volem seguir sumant! Jo segueixo camí dels meus 700... kilòmetres! Recordeu que podeu conèixer més sobre la ONGD Família d'Hetauda en aquesta pàgina, i sobretot a la seva web. Per cert, des d'aquí felicitar-los per acabar les obres de la seva Residència Shree Shanti, el que els servirà per seguir endavant amb els seus múltiples. 

Felicitats companys! Que no decaigui mai la vostra energia!

La meva família d’Hetauda

Com se'n dedueix del nom del blog, aquest espai està dedicat a parlar de curses, entrenaments i en concret de les evolucions del repte solidari amb l'ONGD Família d'Hetauda. Els que correu sabeu que la raó per la que seguim fent-ho son les vivències que tenim al posar un peu davant de l'altre i un altre i un altre... Així que per entendre el camí que un prén a la vida, cal veure que és el que ha viscut i que ens marca enormement.

És per això que la publicació d'avui no parlarà de córrer, ni de curses i ni tan sols porta el meu punt i lletra. És un text que l'Aina, fundadora de Família d'Hetauda, va escriure per explicar les seves experiències i transmetre com es sentia. Us el reprodueixo a continuació i us recomano que el llegiu atentament, val mol la pena. Disfruteu!

"Obrir els ulls. Feia tant de temps que desitjava ser en un lloc com aquell, que la il·lusió m’envaïa completament. Obrir els ulls. Ja havia arribat, i Nepal em saludava amb un càlid Namaste.

Durant aquell primer viatge amb taxi, els meus ulls lluitaven per combatre la son, per mantenir les parpelles ben obertes i poder, així, copsar tots els detalls d’aquell país tan màgic, tan diferent. Volia impregnar-me de la diversitat de colors, d’olors, i de sensacions que em regalava el Nepal. Em va costar poc fer-me meva aquella realitat i sentir que tot allò que aparentment era tan diferent m’acollia, i jo vaig deixar-me acollir.

Però més enllà dels encants de la transitada i mística Kàtmandu, a l’altre banda de les muntanyes del Daman, m’esperava, a la ciutat d’Hetauda, la verdadera essència d’aquell viatge. Sabia que eren uns 45 infants, que alguns eren orfes, d’altres tenien alguna discapacitat i també n’hi havia que procedien de famílies amb pocs ingressos econòmics.

Recordo d’una manera molt especial el dia que vaig arribar a la Casa d’Acollida. Els nens i nenes jugaven a fer polseres, juntament amb altres voluntàries que havien arribat dies abans. Em vaig asseure al costat d’una nena que s’esforçava a fer entrar el fil dins de les boletes de colors i vaig començar a ajudar-la a fabricar la seva polsera. De sobte, des de l’altre punta de la sala, va acostar-se un nen, em va donar una polsera i em va dir: “This is for you, miss. Welcome miss.” Després van començar a venir molts altres nens i nenes i em van omplir els canells de braçalets, en senyal de benvinguda. Més enllà del valor d’una polsera de boletes, aquest moment va marcar l’inici en què vaig sentir que aquells infants formaven part de mi.

Sí, formaven part de mi, i potser va ser aquest el motiu pel qual em va doldre  tant conèixer l’educació que rebien els infants. Vaig haver de sortir de la Casa, volia estar sola i plorar, plorar durant tota l’estona que ho necessités, sabent que aquell era el primer i l’últim dia que ho faria. Estava preparada per a conviure en situacions de pobresa més extremes de les que vaig trobar, però no ho  estava, gens ni mica, per a assumir l’educació des d’una base que no fos la de l’amor.  “En els països amb realitats dures, els seus habitants també s’endureixen”, va dir-me el meu pare en un dels seus correus electrònics.  I la veritat és que tenia tota la raó.

Vaig estar a la Casa d’Acollida durant un mes. Un mes, tots els dies des de dos quarts de sis del matí fins a les nou del vespre, procurant oferir a aquells infants el millor de mi i sabent que sempre rebia més del que podia donar. Va ser un mes molt intens. Jugava amb ells, els ensenyava matemàtiques i anglès, els hi curava les ferides, els acompanyava a l’escola, els servia el menjar, els hi cantava cançons a l’hora d’anar a dormir... Durant aquell mes vam ser una família.

Vaig abocar-me especialment als infants amb discapacitat intel·lectual en veure que eren els que més necessitaven que algú els donés la mà i els ensenyés a realitzar algunes tasques diàries que els farien molt més autònoms. I amb pocs dies, els meus petits grans herois havien adquirit cadascun dels nous aprenentatges que els plantejava.

Pocs dies abans de la meva partida, un dels nois més grans de la Casa em va regalar aquest missatge: “L’amor i l’afecte són essencials per a tothom per a poder sobreviure. Estic molt trist perquè marxes dilluns. Espero que tornis al Nepal. Gràcies per estimar tots els nens. Mai no oblidaré la teva amabilitat.“ Jo sabia que un mes no havia estat suficient i que amb més temps s’haguessin pogut treballar molts altres aspectes. Però el fet de saber que algú havia valorat el meu granet de sorra, em reconfortava.

El comiat va ser molt dur. Estava preparada per plorar, sabia que ploraria davant dels nens i no m’importava, però no estava preparada per veure com molts d’ells ploraven  desconsoladament.

Tornar a trepitjar Barcelona va ser un xoc. Els quinze primers dies van ser molt difícils, intentant encaixar que ja s’havia acabat tot i que no podria tornar a veure més els nens i nenes amb els que havia conviscut i que durant aquell mes havien estat la meva família. Però després d’aquelles primeres setmanes vaig decidir que no volia resignar-me a aquesta realitat, que volia tornar a Hetauda, que desitjava tornar a veure aquells infants, i no només això, sinó que també volia seguir ajudant-los des d’aquí.

Tant la meva parella com els nostres pares, van sumar-se de seguida a la idea, oferint-nos un suport incondicional. Així va ser com, el 18 de setembre de 2012, vam prendre la decisió de crear la Família d'Hetauda, una ONG que treballa per al benestar i l'educació d'aquells infants que un dia ens van acollir somrients a casa seva."

Recordeu que podeu seguir col·laborant per aquesta bona causa aquí, que tingueu una bona setmana lectors!

Plou plou!

Quin millor dia per escriure la crònica de la Marató per equips del passat diumenge que ahir? Sens dubte el cel ens ha fet un bon homenatge, totes dues jornades es veuen unides per un convidat poc habitual, la pluja. O potser no tan poc habitual? Un cop vaig llegir que a casa nostra plou fins a... 90 dies de mitja! Potser és que no ens parem a disfrutar-la prou i se'ns escapen les gotes? O que com se'ns acumula en unes poques setmanes la resta de l'any no hi fem memòria!

Si, heu llegit bé abans. Dic disfrutar-la. Perquè malgrat que la pluja ens xafi els plans que teníem previstos (ens passa per no comptar que "només" tenim 275 dies sense pluja!) a vegades dona lloc a situacions que no teníem previstes, però que son més enriquidores que sense aquesta "sorpresa". M'enrecordo d'una excursió que vam fer fa un parell de setmanes, amb diferents agrupaments escoltes (la Moussaka!!!) i en dos dels seus moments àlgids ens va acompanyar el líquid element. Evidentment això va afectar el transcurs de la mateixa, però més enllà de pensar "cagumdena!" van generar una experiència per recordar. I si no m'enteneu veieu aquest vídeo, la pluja és part nostra!

Al Nepal, on porta a terme la seva tasca Família d'Hetauda, els hi passa una mica com a nosaltres, que la pluja se'ls condensa en una tram molt concret de l'any. I de quina manera! És la coneguda época del Monsó, una aigua que dona vida i que per desgràcia també la treu... La majoria de nepalís son de religió hinduista (seguits dels budistes i els musulmans en aquest ordre) així que cal pensar que el déu Indra es prén un descans (o una activitat amb frenesí) deixant que l'aigua caigui des del seu elefant Airavata. O serà la seva manera de controlar que cap dels mortals li prengui el lloc?

Bé, tornem a la pluja. Ja em disculpareu que no hem sortit massa afavorits (en directe guanyem un munt!)... Però us presento al meu equip per la Marató per relleus de Sant Joan Despí, els Shadows&Friends! Què què és una Marató per relleus? Doncs es corre la distància de Filípedes de rigor, però on cadascun dels corredors realitza un dels trams. En aquest cas, cadascú havia de córrer els 7.032,5 metres per sumar els 42 i escaig totals! Per tant, tothom és igual d'important per assolir l'èxit.

La distància moderada del circuit, el lloc on es feia (un parc amb encant a tocar del riu) i el fet de ser en temps una cursa llarga feien esperar que fos una festa. I més tenint en compte que hi havia ben bé un centenar d'equips, dels quals fins a sis del club Masques de Sant Andreu! La de cridòries i corredisses que hauríem tingut en un dia amb sol! Però en aquest cas, les corredisses eren per entrar i sortir dels punts coberts (pocs, en aquest punt va faltar previsió), per no agafar fred i poder animar als participants i fer els relleus. Especialment greu em va saber no veure l'entrada a meta de les "Masques Girls" però si que puc dir que us vaig poder veure corrent a tots i totes!

I és que les gotes no ens van abandonar en cap moment. Això si, la incomoditat desapareixia quan sorties a la "pista" veies arribar al company que et precedia, aconseguies treure-li el xip que duia a la cama (amb diferència el que va resultar més difícil), posar-te'l i arrencar a fer els 7km! A partir d'allà disfrutaves com un nen. I gran idea de l'organització de fer que el tram final del circuit fos tipus cross, amb unes ziga-zagues que fins i tot amb el dia plujós que vam tenir feient que l'ambient en aquest punt fos brutal!

Sens dubte, el molt fang acumulat en el recorregut va fer que no poguessim anar tan ràpid com les cames ens deixaven, però també ens van fer veure que no és el més important! I és que, quants cops quan erem petits vam voler córrer per damunt dels bassals, el fang i la gespa mullada? Doncs diumenge va ser el nostre dia! Això si, el "pique sano" existia, finalment els "Shadows&Friends" vam ser el 2n equip masca i top15 final, com deia el nostre "fitxatge d'hivern": Originals tenéis un buen equipito! :P Felicitats als "Iogus" per la seva gran cursa i als "Arreplegats" que no son pas quatre i com el nom els defineix...

Ara toca la mare de les curses populars, pel que segur que serà una festa! I després de recollir el dorsal puc dir que si, encara que amagat, el 7 hi és present! Segur que ens donarà bona sort... Encara que el millor pressentiment és veure que el repte ha rebut les primeres donacions, moltes gràcies! Amb els vostres desitjos seguir que seguim sumant, 50 euros recollits, 50 km que cauran aquesta setmana!

Gràcies, gràcies, gràcies!